Afganistan és un antic conflicte no resolt. Es va enfrontar a l’ordre colonial del segle xix fins a obtenir la independència britànica el 1919. A finals dels anys setanta (1979) va patir la invasió de la Unió Soviètica enfrontant-se a l’ordre de les grans potencies, les quals s’estenien a nous territoris no només per guanyar posicions geoestratègiques, sinó també per estendre les seves ideologies. Dues ideologies, l’islamisme i el comunisme, es van enfrontar també a nivell intern. Amb la sortida i inici de la desaparició de la Unió Soviètica (1989) es va enfrontar al desordre de la caiguda del món bipolar, aquells que van guanyar la guerra als soviètics no van ser capaços de construir un projecte comú amb un nou estat, conduint al país a una nova guerra, aquest cop civil (1992), que va destapar conflictes ja existents (ètnics, socials i confessionals), fins la intervenció dels talibans (1996) que va culminar la destrucció social, política i econòmica del país, convertint-se en un estat fallit. En aquest període, els talibans van acollir Al-Qaida, un grup social i cultural diferent, d’ideologies i nacionalitats diferents. Els líders d’Al-Qaida eren i es van desenvolupar políticament a l’Orient Mitjà, cap d’ells era afganès i els seus moviments responien als esdeveniments regionals. A principis del segle xxi i amb la intervenció militar post 11-S, Afganistan es va enfrontar al nou ordre mundial controlat per l’hegemonia militar i política dels EUA, i el país es va trobar davant de nous reptes i processos per aconseguir un Estat de Dret. La intervenció de la Comunitat Internacional (2001–2014) es va desenvolupar amb diferents processos i models dirigits a estabilitzar i consolidar la pau, reconstruir i desenvolupar el país, sota el marc de les conferencies de donants i les resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Per una banda, es va impulsar un sistema “democràtic” que imitava el model neoliberal occidental basat en la política liberal i l’economia de mercat. D’altra banda, a nivell militar, i amb la teoria de la contrainsurgència (COIN) de la doctrina militar i els Equips de Reconstrucció Provincial (PRT), es van desenvolupar els anomenats models d’«enfocament integral» que sota una mateixa direcció incorporaven mecanismes polítics, militars, de desenvolupament i també els mal anomenats “humanitaris”. El fracàs va ser el resultat després de dotze anys d'intervenció, amb la majoria de la població sense poder cobrir les seves necessitats més bàsiques i un país que seguia depenent de l'ajuda exterior. Els objectius del model d’enfocament integral no es van aconseguir i el PRT no es va demostrar viable en un context de conflicte armat. Les militàncies insurgents van continuar actuant, i com a resultat: la violència i consegüent perjudici pels Drets Humans, els desplaçaments i migracions de població…
